Aquesta és l’adaptació resumida d’un treball realitzat en el marc dels estudis d’Antropologia i Evolució Humana, en el que es demanava l’elaboració d’un article sobre els objectes de prestigi. Aprofitant el meu recorregut pel món de la fotografia, vaig decidir parlar de les càmeres de la marca ‘Leica’.
Quin és el cost de dur un petit cercle vermell a una càmera?
Si a un aficionat a la fotografia, com podria ser el meu cas, li parles d’una càmera fotogràfica amb un petit cercle vermell, segurament de seguida sabrà que es tracta d’un exemplar de la mítica marca alemanya ‘Leica’. Establerta el 1869 per Ernst Leitz a la ciutat de Wetzlar, és coneguda per incorporar el 1924 les pel·lícules de 35mm, molt utilitzades a la indústria del cinema, a una càmera fotogràfica compacte.
Aquesta novetat va obrir un món de possibilitats a fotògrafs de tot el món que, per primera vegada, es deslliuraven dels grans i pesats equips fotogràfics de l’època. Les càmeres Leica podien dur-se a tot arreu i la velocitat en què operaven la van fer idònia per retratar l’acció dels carrers de les ciutats modernes i, més endavant, els escenaris de guerra del moment. Henri-Cartier Bresson, Robert Capa, o Sebastião Salgado; són alguns dels fotògrafs més reconeguts que van utilitzar les seves càmeres.
Tota aquesta innovació, la bona qualitat dels productes, i el gran ressò mediàtic que obtenien les imatges dels qui empraven les seves càmeres; van contribuir a un gran prestigi per a la marca. Més endavant, gràcies a la màgia de les tècniques publicitàries, tot aquest ‘prestigi’ s’acabaria resumint i traslladant al conegut logotip format per un cercle vermell amb la paraula ‘Leica’ escrita en blanc al seu interior. És a dir, un reflex sintetitzat dels èxits anteriors i la reputació adquirida.
La marca alemanya era ben conscient de l’important valor simbòlic que podia suposar treballar amb una de les seves càmeres fotogràfiques, per aquells que volien demostrar que se’l podien permetre. És per això que quan a l’any 2001 els representants de les marques Leica i Panasonic van anunciar un acord per dissenyar i construir càmeres digitals de forma conjunta, es van assegurar que cada marca les vendria per separat. I és que mentre en aquell moment Panasonic era una marca minoritària en el mercat fotogràfic, Leica gaudia d’un gran prestigi històric.
Així, durant els anys, conjuntament han anat llançant al mercat diversos models de càmeres digitals pràcticament idèntiques, fetes a la mateixa fàbrica i amb els mateixos components i característiques tècniques. Càmeres com la Leica C-Lux i la Panasonic Lumix DC-ZS200, còpies perfectes per dins però amb subtils i alhora valuoses diferències estètiques a l’exterior. La principal diferència sent, és clar, el logotip vermell ben visible en la versió de la marca Leica.
Gràcies a aquest fet podem saber exactament quin valor tenen, per aquells que ho volen i poden pagar, els cercles vermells de Leica i el prestigi que s’associa a la marca. I és que, en el moment de sortir al mercat, la versió de Panasonic de la mateixa càmera mencionada era uns 250 dòlars americans més econòmica que la Leica.
Una diferència monetària que en cap cas es pot justificar per la qualitat de les imatges que produeixen o els materials amb què estan fetes, que són exactament els mateixos; sinó pel fet que una és una Leica, hereva històrica de l’elit del món fotogràfic, i l’altre… no.
Imatge: “First picture from Oskar Barnack with the Ur-Leica 1914, Eisenmarkt, Wetzlar, Germany” via Wikimedia Commons